Informe econòmic elaborat per Asun Cirera i Eliseu Vila es va publicar just una setmana abans d’iniciar-se la cimera de la UE que es va celebrar a Brussel·les entre el 8 i el 10 de desembre. El resultat de la cimera va certificar la ruptura entre la postura de l’eix francoalemany i la del Regne Unit. Una ruptura provocada pel primer ministre britànic al vetar la reforma dels Tractats que hauria de garantir que el nou pacte fiscal europeu serveixi per imposar la disciplina pressupostària.
La UE va decidir ampliar el fons de rescat i va acordar que els països que s’adhereixin al pacte hauran d’incloure a la seva Constitució l’obligació de no superar el dèficit per sobre del 0,5% del PIB. A més, la Comissió Europea controlarà els pressupostos de cada país abans que siguin aprovats pels parlaments nacionals i les sancions seran automàtiques.
Per altra banda, Alemanya va vetar la proposta de Barroso en el sentit que el fons de rescat funcionés com un banc i pogués donar crèdits als països amb dificultats mitjançant els fons il·limitats del Banc Central. Per mirar de compensar-ho s’augmentaran les aportacions al Fons Monetari Internacional, amb 200.000 milions d’euros.
L’informe Cirera-Vila, possiblement si s’hagués de publicar avui reformularia algun dels punts però, indubtablement, és un document molt interessant que descriu amb una claredat absoluta la greu situació econòmica que afecta a Europa.
“El Misteri de les Exportacions espanyoles”
“No aconseguirem salvar Europa ni l’Euro simplement amb austeritat”
“No és or tot el que llueix, Alemanya també té els seus problemes”
“Europa necessita un banc central de veritat”
Si hem de atenir-nos a les dades i xifres oficials, l’any no ha estat dolent per al sector exterior. Les exportacions han continuat creixent i han pres el relleu com a motor de l’economia espanyola arribant, fins i tot, a compensar la caiguda en el consum intern.
Però quan baixem de les estadístiques oficials a la realitat de la petita i mitjana empresa, que és el cas de la majoria dels nostres associats, la història és una altra i les cares dels empresaris no llueixen tan optimistes com caldria esperar a la llum de les estadístiques facilitades per l’administració. Què està passant?
Pol Antràs, un economista català, expert en comerç internacional i professor a la Universitat de Harvard, intrigat pel fenomen estrany que, malgrat el deteriorament reflectit en diversos indicadors de competitivitat preu i cost de l’economia espanyola, el sector exportador espanyol segueix mostrant una sorprenent habilitat per competir en els mercats globals, després que en el primer trimestre de 2011, el nostre sector exterior tingues un increment de ni més ni menys que un 23,4% respecte al mateix període de 2010, es feia aquesta mateixa pregunta en un excel·lent article publicat pel diari El País i titulat: “El misteri de les exportacions espanyoles”. Les seves conclusions, no disten molt de les nostres que provenen i que hem pogut constatar, a nivell pràctic, en la nostra relació i converses amb els nostres associats, empresa per empresa:
“En primer lloc, les encoratjadores xifres de les exportacions espanyoles no són un fenomen aïllat, sinó resultat d’una tendència general observada en diversos països del món, que es va iniciar el 2010, després de les caigudes brutals en els intercanvis comercials de 2008-2009, però que és podria truncar sobtadament si hi ha una recaiguda de l’economia mundial en el 2012. De fet, en el segon trimestre de 2011 ja van començar a flaquejar, de manera que l’increment del semestre va quedar reduït a un 18,5. La desacceleració va continuat el tercer trimestre i el quart sembla que segueix la mateixa línia. Per la qual cosa, el més probable és que les xifres anuals del sector exterior, encara que positives, estaran bastant lluny de les eufòries del primer trimestre i és dubtós que arribin a compensar la caiguda en la demanda interna. Pel que fa al 2012, en línia amb l’evolució de les economies dels països als quals es destinen aquestes exportacions, fonamentalment, els de la Unió Europea, cal dir que l’escenari no és gaire esperançador. De fet, l’agència Standard & Poor’s en un informe de 22 de novembre, considera molt improbable que Espanya pugui mantenir el ritme d’exportacions en el 2012.
En segon lloc, el creixement de les exportacions espanyoles es concentra en un nombre determinat de grans empreses (més de 250 treballadors) que sí són competitives i moltes d’elles fins i tot líders en la seva especialitat Empreses en las que els seus costos unitaris laborals, per diverses raons, (més intensives en capital, més recursos de finançament, més tecnificades, amb treballadors més qualificats i amb majors nivells d’innovació, amb més facilitats per a l’ajust de plantilles) porten ja temps creixent bastant menys que els costos de la mitjana de les empreses espanyoles, fins i tot a un menor ritme que en altres països europeus (amb la possible excepció d’Alemanya). La relativa solidesa de les exportacions espanyoles té molt a veure amb l’alta competitivitat d’aquest reduït grup de grans empreses. Però la resta d’empreses, les petites i mitjanes, ho segueixen tenint molt malament per poder competir en el sector exterior. I per regla general, llevat de comptades excepcions, les seves exportacions no tant sols no han augmentat al llarg del 2011, sinó que en alguns casos, masses, malauradament, fins i tot han anat a menys.”
I no ens en hauríem d’estranyar, si tenim en compte que segons l’últim estudi sobre Competitivitat Global del Banc Mundial “Doing Business”, que inclou totes les empreses, Espanya està per sota d’Oman en competitivitat empresarial. Ni més ni menys que en el lloc 44 d’un rànquing de 182 països, i ofereix condicions similars a las de Rwanda o Kazajistan, que es troben en els esglaons 45 i 47 respectivament. Ha millorat alguna cosa en innovació, en tecnologia i en infraestructures, però continua carregant amb tres grans lastres: el difícil accés al finançament, la rigidesa del mercat laboral i la burocràcia en els tràmits de les empreses amb les administracions públiques. L’estudi situa l’eficiència del mercat de treball a Espanya en el lloc 119 d’un total de 142.
D’altra banda, els ajuts a la internacionalització han estat pràcticament nuls. Per part d’ACC10 s’han reduït els programes d’incentius i només s’ha deixat el programa d’ajut per implantar-se a l’exterior i el programa d’assessorament per iniciar-se a l’exportació (NEX PIPE). Per part de l’ICEX, a qui l’Estat li ha reduït substancialment el pressupost, els programes també són escassos i el termini per sol·licitar-los és molt curt, cosa que dificulta que arribi a moltes empreses. Cal dir, en honor a la veritat, que pel que fa a ambdues institucions, hi ha hagut la millor disposició i voluntat d’ajuda, i en els darrers mesos hi han hagut ajuts de finançament, però no oberts a totes les empreses, ja que és un finançament lligat a participar en algun dels seus programes i és molt complicat accedir-hi. El problema és que si aquest organismes no compten amb la necessària voluntat política per part dels Governs, tenen pocs recursos i tenen les mans lligades, i el que poden fer és molt limitat. Caldria que les administracions entenguessin que les grans empreses, artífexs d’aquest miraculós avanç de les exportacions espanyoles al llarg de 2010-2011, no són precisament les que creen ocupació ni les que solucionaran la taxa d’atur del 22%. Les que creen ocupació són les petites i mitjanes empreses i aquestes han estat abandonades a la seva sort.
Amb tot i amb això, el desig i voluntat de les nostres empreses, atiades per la caiguda de la demanda interna, per obrir-se pas en els mercats exteriors al llarg del 2011, ha estat important. Arriben a l’assessoria de la Cecot moltes consultes en matèria d’internacionalització, cosa que evidencia voluntat de obrir-se camí en altres mercats. El problema és que moltes es plantegen la sortida a l’exterior, asfixiades per la manca de finançament, com un camí que els ha de permetre obrir mercat i obtenir resultats positius de forma immediata. I aquí està l’error.
Tot i els problemes i dificultats esmentades, podem dir que el balanç per part de les empreses del Club Cecot d’Internacionalització ha estat moderadament positiu. Les empreses que treballen a l’exterior han anat tenint feina i projectes. Lamentablement, davant les nombroses traves i dificultats que troben a Espanya per part de les administracions, moltes d’elles s’estan plantejant abandonar Espanya, anar a muntar-se fora i traslladar-s’hi a treballar. Cal dir, doncs, que en el tema d’internacionalització, queda molt camí a córrer i molt per fer encara.
Una de les principals barreres a la internacionalització és el temor que encara desperta en l’empresari català haver de tractar amb empreses d’altres països, la deficiència en els idiomes, bàsicament l’anglès, i la manca d’experiència en els mercats internacionals. Sobretot, quan surten projectes i oportunitats de la ma dels propis clients i proveïdors, però que no se sap com aprofitar o no es volen aprofitar per por i per manca d’experiència. La nostra tasca és aconseguir que les empreses guanyin confiança i decisió per abordar altres mercats. En aquest aspecte és molt important la feina dels especialistes de mercats per acompanyar i dirigir a l’empresari en les fases inicials. Aquest és un dels punts en què des del Club Cecot Internacionalització estem fent més èmfasi i treballant més intensament amb programes com “França a la Carta”, “Brasil a la Carta”, etc. que ofereixen a les petites i mitjanes empreses sumar sinergies permetent-les-hi disposar d’un departament d’exportació al seu servei, com si fos propi, atès per experts en cada mercat, a costos assequibles per a elles. Aquest tipus de programes esstà donant molt bon resultat.
SITUACIÓ DE CARA A L’ANY 2012
Mirant al panorama per al 2012 poques circumstàncies recordem haver viscut anteriorment en què es faci més palesa la realitat de les paraules de Machado, el poeta de la soledat, de la set i del dolor, dels camins sense rumb quan exclama: “Caminante, no hay camino. Se hace camino al andar”.
Obrir les pàgines d’un diari d’economia fa basarda. Estem davant d’escenaris impensables fa tan sols pocs mesos, com és el cas d’un possible abandonament de l’Euro per part d’un o diversos països, d’una Europa a dues velocitats, o fins i tot del trencament total de la Unió Europea, escenaris que a dia de avui s’estimen possibles fins i tot ja per part dels mateixos responsables de la Unió. Escenaris que canvien en qüestió de dies, quan no en hores. La possibilitat d’entrar de nou en recessió a nivell mundial en el 2012 cada dia que passa sembla més propera. I no cal dir que en aquesta mena de circumstàncies, fer empresa, a nivell internacional, certament es fa molt difícil i complex. És impossible fer previsions quan no saps què és el que passarà, no ja d’aquí a sis mesos, sinó d’aquí a quinze dies. I no obstant això, sabem que hem de seguir endavant. Som empresaris, ens sentim responsables, hem de seguir fabricant i venent. Sabem que hem superat d’altres crisis i estem segurs que aquesta també la superarem. El que és trist són els molts empresaris que es queden en el camí. Ja que aquesta vegada el problema és de proporcions gegantines, i no per raons que depenguin de nosaltres, sinó per la irresponsabilitat i la ineficiència dels polítics. Però és el que tenim. Amb aquests bous hem de llaurar. I per aconseguir-ho amb èxit, pensem que és important reflexionar una mica sobre com hem arribat fins aquí i quines són les possibles sortides que tenim a l’abast. Creiem doncs que no estarà de més compartir amb vosaltres la nostra visió respecte al problema, per no dir drama econòmic, que estem vivint a Europa en aquest moments.
A finals dels 90’ es va posar en marxa l’EURO i es va crea el BCE per garantir la seva estabilitat, suportat en un pacte d’estabilitat (Tractat de Maastricht) on tots els països membres de l’eurozona es comprometien a no tenir un dèficit públic superior al 3% del PIB, ni un deute públic per damunt del 60% del PIB. Cal dir que ja d’entrada les coses es van fer malament, ja que es va admetre a Bèlgica i Itàlia tot i que excedien àmpliament els límits del deute. Dos anys més tard s’admet a Grècia amb els comptes totalment “maquillats”.
D’altra banda, tots els països que van adoptar l’euro eren conscients, des del primer dia, que lligaven el futur de la seva competitivitat a la moneda única. Ja no hi hauria possibilitat de més devaluacions per compensar les asimetries entre països. Era imperiós i urgent guanyar competitivitat sí o sí. Calia convergir o serien necessàries mesures doloroses i devaluacions internes, incloent baixades de salaris. Tothom ho sabia, però a ningú li va preocupar excessivament.
En un principi, la cosa va anar força bé. La paritat canviària de l’euro davant del dòlar va baixar inicialment de 1,1789 a 0,8252 en pocs mesos (octubre de 2000) cosa que d’entrada, va ajudar molt a la convergència. La moneda única europea, no obstant, va resistir bé i es va afermar com la segona moneda més important del món.
Però en arribar el 2003, les coses es van començar a espatllar. Alemanya i França es van saltar a la torera el pacte d’estabilitat. A Alemanya el dèficit va arribar al 3,8 el 2003 i a França al 4,1. La Comissió Europea i concretament el llavors comissari Pedro Solbes, va amenaçar als dos països amb activar en contra seva les sancions previstes en el pacte d’estabilitat. Però tots dos colossos se’n van riure i van imposar la seva llei. Finalment es va suspendre el procés de sancions contra ells per dèficit excessiu i es va reformar el pacte desproveint-lo de tota la seva força sancionadora. El pacte d’estabilitat havia saltat pels aires!
A partir d’aquí, la zona euro es va convertir en la terra de xauxa. Si els dos gegants poden saltar-se olímpicament el pacte i no passa res, es van dir els altres països, especialment els perifèrics, també podem fer-ho nosaltres. La resta és història recent. Amb l’avantatge de poder emetre bons en euros, que tothom considerava que compartien la mateixa garantia de solidesa ja que ningú somiava que cap país de l’eurozona pogués fer fallida o abandonar l’euro, els Governs van tenir a la seva disposició un talonari de finançament il·limitat per a complaure als seus respectius electorats, i no només per proveir i finançar un estat de benestar econòmicament insostenible, sinó també per a emprendre projectes faraònics caríssims, absurds i totalment innecessaris. Però res no era problema, ja que entre els ingressos procedents de la bombolla immobiliària via impostos, i el recurs a l’endeutament exterior, hi havia diners de sobres per a tot!
Però el BCE va complir a peu de la lletra el seu paper de guardià de la inflació, amb l’agreujant que, a mesura que pujaven els tipus d’interès a Europa, baixaven als Estats Units, i l’euro es va anar enfortint i apreciant fins arribar a la seva cota màxima en 1,5990 dòlars per Euro. A partir d’aquí, les asimetries quant a competitivitat es van disparar. I finalment la crisi de les “subprime” i la caiguda de Lehman Brothers als Estats Units va ser el detonant que ens va tornar al món real.
Per a superar la crisi els governs van recórrer a gegantins plans d’expansió finançats amb més deute i més dèficit. Estats Units i Anglaterra els van finançar amb expansió quantitativa (imprimint diners) i baixant tipus d’interès a 0% o al 0,5% . Però la zona euro no podia fer-ho, ja que el BCE, per voluntat dels alemanys i per evitar inflació, no té mandat per fer-ho. I en no haver-hi un Banc Central que respongués dels bons emesos pels diversos països europeus, els inversors internacionals es van començar a qüestionar si la teoria que un país de la zona euro no pot fer fallida o sortir de l’euro era realment certa o no. Van començar a demanar tipus d’interès més alts, depenent de la solvència que intuïen per a cada país. I a mitjans del 2010, Grècia, amb els seus comptes maquillats, un estat de benestar insostenible i una maquinària burocràtica immanejable a més d’un deute monstruós, es va quedar sense diners i va haver de ser rescatat, contagiant a Irlanda i a Portugal, que també van haver d’ésser rescatats. Des d’aquest moment, tot va saltar pels aires. Els inversors ja no es creuen que el deute sobirà europeu arribi a pagar-se mai, pensen que finalment la moneda única saltarà pels aires, i en conseqüència, apliquen als països “dubtosos” uns diferencial monstruosos en els tipus d’interès del deute públic que emeten (això que ara coneixem com “prima de risc”), monstruosos en alguns casos (com el de Grècia) en relació a els països considerats més sòlids (Alemanya). I aquests interessos van sumant-se al deute, engruixint-lo cada vegada que cal renovar-lo i creant finalment, una bola impagable. Amb això, es pot dir que l’euro està tècnicament trencat, a menys que es trobi aviat una solució que permeti que tots els països de l’eurozona tornin a la simetria, és a dir, a una competitivitat acceptable entre ells i que el seu dèficit públic i el seu deute públic es mantinguin dins dels límits del pacte d’estabilitat. En cas contrari, l’Euro no s’aguanta. Quins camins hi ha per aconseguir-ho?
1. El dels americans i els anglesos. Que el BCE abaixi els tipus d’interès, accedeixi a imprimir diners i compri bons dels països amb problemes. Amb això tornaria l’estabilitat als mercats, fluiria el crèdit i baixaria sensiblement el tipus de canvi de l’euro, aportant als països amb problemes una mica més de competitivitat per aquesta via. Això compensaria en part l’adopció de mesures estructurals i d’austeritat, proporcionant-les-hi una millor opció de creixement. A partir d’aquí, s’ hauria d’avançar cap a una unió fiscal i finalment, amb molt sacrifici i esforç, sortir de la crisi. És cert que això implica modificacions en els tractats de la Unió, però aquestes modificacions no són impossibles si davant la necessitat hi ha la suficient voluntat política. El que passa és que a aquesta solució s’oposen els alemanys de manera numantina, esgrimint l’experiència de la hiperinflació a la República de Weimar i al·legant que això es menjaria part del valor dels diners dels estalviadors alemanys. I que a més, trauria la pressió als governs amb problemes de dèficit i deute per accelerar les reformes. No és cert que que la flexibilització quantitativa, uns tipus d’interès més baixos i l’increment del balanç del BCE desembocaria en nivells d’inflació incontrolables, No en un entorn de recessió com el que estem vivint. Als Estats Units no ha estat així. I hi ha nombrosos i excel·lents estudis que avalen aquesta teoria. Pel que fa a la pressió als governs per accelerar reformes, siguem seriosos! es tracta d’un problema polític, no econòmic, i cal solucionar-ho amb serietat política, no jugant a la corda fluixa.
2. Els anomenats “eurobons” o “bons d’estabilitat”. En altres paraules, compartir el risc a canvi de cessions de sobirania i més control fiscal. És la proposta de la Comissió Europea. El problema és que aquest sistema encariria el finançament de tots sense resoldre tampoc el conflicte de les asimetries. Pel que és difícil imaginar que funcionaria sense anar acompanyat de l’opció 1, d’un veritable Banc Central, ja que al final els resultats i conseqüències serien pràcticament els mateixos. Diversos països (Finlàndia, Àustria) ja s’han oposat perquè compartir el risc encariria el seu finançament, sens dubte. I Alemanya, per descomptat, ja ha dit que no, no i no. Als eurobons i la unió fiscal, és cosa a la qual caldrà arribar, certament, si la unió monetària ha de seguir endavant. Però creiem que donada la situació, abans cal passar per l’opció 1. Els polítics europeus segueixen obstinats a construir la teulada abans de posar les parets i els fonaments.
3. Crear una Europa a dues velocitats. Alemanya, Holanda, Àustria, Finlàndia, potser França, i possiblement algun altre país, abandonarien l’euro per crear una altra moneda, possiblement un “neuro”. La resta es quedaria amb l’euro i seguiria el camí proposat en l’opció (1.) Però aquesta solució als alemanys tampoc els agrada, ja que aquest teòric “n-euro” es revaluaria amb molta força, probablement més d’un 20% en relació amb el dòlar i no cal dir respecte a l’euro devaluat de la resta de països perifèrics. Això malmetria la competitivitat de les empreses exportadores alemanyes i de las dels països que la seguissin en aquest moviment.
4. La sortida que proposa la senyora Merkel i el Bundesbank és seguir com fins ara i que els països perifèrics amb problemes assumeixin la seva responsabilitat i paguin solets totes les seves culpes. Que recuperin la seva competitivitat i redueixin el seu deute exclusivament a base de retallades i sacrificis: baixada de salaris, retallades en els serveis públics, pujades d’impostos, etc. etc. La proposta és crear un “fons de rescat comú”, el FEEF que capti inversors dels països emergents que tenen excés de reserves i pugui proporcionar liquiditat als països d’Europa amb problemes, és a dir, els diners suficients per sortir del pas mentre s’apliquen les retallades necessàries per equilibrar els seus pressupostos. Últimament s’està parlant d’un nou programa a través de préstecs de liquiditat a través del FMI, etc. etc. En una paraula, un pegat. Guanyar temps i solucionar momentàniament el problema del deute amb més deute, a l’espera que tota la resta de ciutadans europeus esdevinguin alemanys en la seva productivitat i capacitat d’estalvi, i paguin finalment els seus propis deutes.
5. L’última possibilitat, i la pitjor per descomptat, és que finalment algun país de la zona euro no pugui pagar, es declari insolvent i surti de l’euro, arrossegant amb això a altres i destruint per complet la unió monetària. Això malmetria tot el comerç mundial. Alguns anticipen deu anys de depressió. L’Apocalipsi.
No entrarem a debatre en detall els particulars de cadascuna d’aquestes diferents opcions, els seus avantatges i desavantatges i els problemes que cadascuna d’elles planteja. Però tampoc volem deixar d’exposar obertament el nostre punt de vista al respecte.
En la nostre opinió, l’única opció sensata i viable és l’opció (1) per arribar més endavant i com a objectiu final a la (2) a una veritable unió monetària i fiscal. Ès a dir, el recurs al BCE. I en això coincideixen la majoria d’economistes de prestigi a tot el món. La veritat és que la senyora Merkel i el seu equip cada vegada estan més sols en la seva obstinació a no permetre que el BCE doni suport al deute i compri bons. S’han publicat ja molts articles en aquest sentit amb títols tan directes i agressius com: Merkel balla sola? o “El Bundesbank contra la resta del món”.
La divergència de competitivitat relativa (productivitat/costos unitaris) de 1999-2077 entre Alemanya i Espanya era (segons Eurostat) de 27 punts (14 que varem perdre nosaltres i 13 que van guanyar ells). Quina retallada de sous ens caldria per a reinvertir això? No és realista. Els ajustos necessaris per aconseguir la convergència, únicament via retallades, provocarien una contracció brutal del creixement. I la previsible recessió no faria més que agreujar la crisi de liquiditat. I és que el deute de països com Grècia, Portugal, Itàlia i Espanya no es pot sanejar simplement a base de retallades, sense recórrer a la vegada a una expansió quantitativa, per part del BCE. Par altre part, l’idea del FEEF, a més de ser bastant utòpica, és alhora immoral. Pretendre que els fons sobirans producte del treball y d’impostos pagats per xinesos que treballen per un plat d’arròs, de brasilers que viuen en xaboles o dels àrabs que suporten governs dictatorials, vagin a finançar el nostre insostenible estat de benestar europeu, és una cosa que ens hauria de fer ruboritzar i caure la cara de vergonya. El FEEF no funcionarà. I amb els inversors fugits del mercat la liquiditat només podrà proveir el BCE a base d’imprimir diners, a canvi d’un pacte d’estabilitat fiscal seriós i que es compleixi.
Frau Merkel no hauria d’oblidar que la zona euro no és pot moure únicament segons els interessos d’Alemanya. Que el BCE no pot ballar únicament al so de la música que a l’economia alemanya més convingui. I que Alemanya forma part d’un Club de disset països, raó per la qual les polítiques a aplicar pel BCE han de ser consensuades. En cas contrari, corre el risc de quedar-se sola i trencar el mercat únic destruint Europa. No es pot exigir als ciutadans dels països endeutats que assumeixin uns programes d’ajust brutals sense cap tipus de contrapartides a canvi i sense arriscar-se a un esclat de rebel•lió social que posi Europa en flames.
Cal preguntar-se doncs, quin és el paper i la responsabilitat d’Alemanya en la tràgica situació que estem vivint a Europa. No hauríem d’oblidar que va ser Alemanya la primera a donar mal exemple excedint-se en els límits de dèficit fixats pel pacte d’estabilitat. El dèficit públic alemany fou del 4,3% del PIB el 2010 (per sobre del 3% fixat pel tractat) i segueix actualment amb un deute públic molt superior als límits del 60% fixats pel pacte d’estabilitat, concretament un 81,1% del seu PIB (superior al d’Espanya). El Bundesbank acaba de rebaixar les seves previsions per Alemanya per al 2012 d’un 1,8% previst a un esquàlid 0,7%, i poden venir noves rebaixes a causa dels programes d’austeritat i retallades en els altres països de la unió que són els seus principals clients. I no diguem si hi ha recessió a nivell mundial. El pes de l’envelliment de la població alemanya farà que els ingressos disminueixin mentre puja el cost de la seguretat social i les cures mèdiques. Afortunadament, Alemanya gaudeix d’un finançant del seu deute públic per sota d’un 2%, quan Espanya o Itàlia estan pagat un 7% i Grècia un 22%, però què seria d’Alemanya si hagués de finançar el seu deute públic d’un 81% del PIB als preus actuals d’Itàlia o Espanya, de Bèlgica o fins i tot de França? Es donaran compte un dia els inversors que no és or tot el que llueix i que Alemanya també té els seus problemes? No estarem per ventura davant una nova versió de la història de “el rei nu”?
No hem d’oblidar que Alemanya viu de les exportacions. I que ha estat vampiritzant els seus socis de la unió monetària durant anys, en els què les empreses alemanyes s’han aprofitat fins a la sacietat del la irresponsabilitat financera dels seus socis perifèrics i de l’ afany comprador dels seus productes. Ens han imposat tipus d’interès baixos quan els necessitàvem alts per frenar la nostre bombolla immobiliària i alts quan necessitàvem baixos per créixer. Tot això sempre en interès i benefici propi d’Alemanya. I ara els está vampiritzat de nou, finançant pràcticament a cost zero el seu deute public gegant, fruit de la unificació, a base d’assumir el seu paper d’aparent alumne aplicat, mentre pretén que els altres països sortim de la nostra crisi de deute, en la qual ella té prou responsabilitat, simplement a base d’austeritat i retallades, sense pogué comptar amb el recurs d’un veritable Banc Central.
En la nostra opinió, la Canceller s’hauria de prendre el temps necessari per visionar de nou la pel·lícula de Michael Haneke “Das weisse Band” (La cinta blanca), i meditar una mica sobre els perills de excedir-se en la disciplina i l’austeritat que emanen del seu rerefons de cultura luterana, que compartim en la seva part bona, però que cal mantenir dins d’un sa equilibri per no provocar la rebel·lió.
No aconseguirem salvar Europa ni l’Euro simplement amb austeritat, introduint en les constitucions nacionals, a corre-cuita i a esquena dels ciutadans, límits en el dèficit públic. Això és bo i necessari, sens dubte, però s’havia d’haver fet anys enrere, el dia que varem entrar a l’Euro, no ara. Per què no es va fer? Per què no es va exigir? Per què a Alemanya no li interessava en aquell moment? Ara és molt tard. Ara, si volem que l’eurozona subsisteixi, tal com apunten Roubini, Eichengreen i tants d’altres, necessita un banc central de veritat, que no es limiti a garantir l’estabilitat de preus com un autòmat, sinó que també entengui la seva responsabilitat com a prestamista d’últim recurs. És l’única sortida possible que nosaltres hi veiem. Les altres “opcions” totes elles porten a escenaris pitjors per la pròpia Alemanya i per a tot Europa.
Quin serà el desenllaç? Què passarà al llarg de 2012? Podríem omplir pàgines i pàgines amb detalls i especulacions. No tindria sentit, i probablement ens equivocaríem, ja que com hem dit, les coses canvien en dies i hores. Confiem en què finalment s’imposi el seny i es faci el que s’ha de fer abans que sigui massa tard. Que d’una banda els líders europeus entrin en raó, que el BCE compleixi amb el seu paper de veritable Banc Central. I pel que fa al nostre país, que el nou Govern porti a terme per fi les reformes estructurals que portem reclamant des de fa tants anys, per tal que la nostra competitivitat millori. I que el proper informe de competitivitat del Banc Mundial sigui més favorable per al nostre país.
Mentrestant, nosaltres seguirem treballant des de la Comissió de Comerç Internacional i el Club Cecot Internacionalització per ajudar a totes les nostres empreses en tot allò que estigui a la nostra mà, com hem fet fins ara.
Informe preparat per:
Asun Cirera, advocada, assessora de Comerç Internacional de la Cecot.
Eliseo Vila, economista, president de la Comissió de Comerç Internacional i del Club Cecot Internacionalització.
Prem aquí per descarregar l’Informe en un document PDF
